Les lleis de Mendel

Quan Gregor Mendel va publicar les seves investigacions el 1866, van passar del tot desapercebudes. El 1900, Hugo de Vries, Correns i Tschermak, per separat, van fer les seves pròpies investigacions i van arribar a les mateixes conclusions que Mendel. Li’n van reconèixer el mèrit donant el seu nom a les tres lleis fonamentals de la genètica.

La primera llei de Mendel (o de la uniformitat)

La primera cosa que Mendel va descobrir va ser que, si s’encreuaven dos individus diferents però homozigòtics (purs), tenien una descendència uniforme (tots iguals).
Per assegurar-se que una planta era homozigòtica, Mendel l’encreuava amb ella mateixa i vigilava que els descendents fossin iguals que la progenitora.
Quan encreuava una planta homozigòtica de llavors grogues amb una altra també homozigòtica però amb llavors verdes, les plantes resultants només produïen llavors grogues. La planta AA només produïa gàmetes A, i la planta aa, només gàmetes a.
El que passava era que, d’alguna manera, el color verd d’un dels pares no apareixia en la descendència. Aquest fet s’anomena dominància: el caràcter «color de lallavor» s’hereta per mitjà d’un parelld’al• lels, unal• lel dominant, que correspon a «groc» (A), i unal• lel recessiu, que correspon a «verd» (a); els pares eren homozigòtics AA i aa (groc i verd), cosa que fa que els fills siguin heterozigòtics Aa i de color groc, perquèl’al• lel dominant no deixa que el recessiu s’expressi.

La segona llei de Mendel (o de la segregació independent)

Quan Mendel va encreuar entre si els dos descendents obtinguts (F1) per comprovar si es comportaven com els seus pares i, per tant, per saber si eren homozigòtics, es va adonar que en la segona generació (F2) apareixien dos tipus de llavors, tres de grogues per cada verda (3:1). És a dir, les llavors verdes tornaven a aparèixer, cosa que significava que les de la primera generació (F1), tot i que eren de color groc, contenien la informació del color verd.
Efectivament, les llavors de la generació F1 eren heterozigòtiques (Aa) i produïen gàmetes de dos tipus, A i a.
Els dos factors hereditaris que informen sobre un mateix caràcter no es fusionen i durant la formació dels gàmetes se segreguen, és a dir, se separen.

La tercera llei de Mendel (o de la combinació independent)

En estudiar el comportament de dos caràcters al mateix temps, com el color (groc o verd) i la textura de la superfície (llisa o rugosa), Mendel va trobar que, si partia d’homozigòtics grocs i llisos (AABB) i verds i rugosos (aabb), en la primera generació obtenia una descendència uniforme de color groc i textura llisa (AaBb), però en la segona generació obtenia totes les combinacions possibles de fenotips en les proporcions següents: 9/16 de grocs llisos, 3/16 de grocs rugosos, 3/16 de verds llisos i 1/16 de verds rugosos.
En comprovar-ne els caràcters per separat, es va adonar que hi havia 12/16 de grocs davant de 4/16 de verds, i 12/16 de llisos davant de 4/16 de rugosos, cosa que en significava el 75% i el 25% (3:1), com ja passava segons la llei de la segregació independent. D’aquests resultats va deduir que, quan diversos caràcters es combinen entre si, s’hereten de forma independent i que les proporcions dels fenotips eren degudes a la dominància del color groc i la textura llisa davant del color verd i la textura rugosa.

 

La codominància

Els resultats de Mendel s’expliquen perquè va coincidir que va triar caràcters que es transmeten de forma independent, cosa que no passa sempre, i que erenal• lels dominants complets davantd’al• lels recessius. Però, a vegades, unal• lel no domina sobre el seual• lel complementari, sinó que tots dos expressen la seva informació: el resultat n’és un fenotip nou de característiques intermèdies entre l’un i l’altre. Es diu que entre ells hi ha codominància.